Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dimarts, 21 de febrer de 2017

Paco Ribera — per Santi Barjau

Quan va esclatar la Guerra Civil i l'Espanya republicana va quedar dividida en dues meitats, molts dibuixants es van trobar enquadrats en la zona amb la qual s'identificaven ideològicament i van abraçar amb entusiasme la causa corresponent, com Renau, Martí Bas o Bardasano al bàndol lleial o Cabanas Erauskin i Carlos Sáenz de Tejada al sublevat. Alguns dibuixants van passar a l'altre sector, com un parell de cartellistes que ja hem trobat en aquest blog. I finalment, uns quants es van mantenir al bàndol on eren en esclatar la guerra, encara que no en compartissin la situació. Un d'aquests dibuixants va ser Paco Ribera, que des de Barcelona va treballar amb distància professional per a la propaganda roja, tot i que ideològicament n'estava allunyat.
 
Paco Ribera en una caricatura d'autor no identificat, apareguda a la revista Alrededor del mundo de Madrid, el desembre del 1928.

L’any 1939 Paco Ribera va ser l’autor d’un retrat de Franco, molt divulgat, i que anava acompanyat pel “parte” oficial de l’1 d’abril d’aquell any, que certificava el final de la Guerra Civil. Dos anys abans, ell mateix havia pintat un retrat de Durruti, d’esperit força similar. Entre les dues obres s’estén la producció de Paco Ribera per a la propaganda republicana, que segurament va fer sense implicar-s’hi personalment, però amb un alt grau de professionalitat.
 
Un dels primers cartells de Ribera, per anunciar l'exposició dels joves pensionats de la qual formava part, apareguda a Alrededor del mundo el 22 de desembre del 1928.

Nascut a Madrid l'any 1907, Francisco Ribera Gómez es va formar amb el seu pare pintor i a l’acadèmia de San Fernando. Del període madrileny en puc destacar l'etapa com a pensionat a El Paular i Galícia (1926), sota les ordres de Francisco Esteve Botey. (1) El primer cartell de Paco Ribera del qual conec la imatge és el que va fer per anunciar l'exposició dels treballs que havien realitzat els joves pensionats (tot i que no queda clar si va ser un cartell imprès o només es va quedar en original). (2) En canvi no he trobat cap referència gràfica del cartell premiat en un concurs per "anunciar una película" no identificada. (3) Potser un dels primers cartells que es devia imprimir i que es conserva és el del Club Alpino Español, que va resultar guardonat amb el primer premi al concurs celebrat el 1929. (4) L'autor hi demostra un bon domini del dibuix, simplificat i dinàmic, amb textures puntejades i una tipografia moderna. Un altre èxit dels primers anys va ser el primer premi (ex aequo amb Ricardo Summers "Serny") per anunciar el film La Bodega, cosa que sembla revelar una especialització cinematogràfica ja des dels inicis. (5) 


Però el primer gran èxit de prestigi va ser segurament el primer premi al concurs de cartells per al ball de carnaval del Círculo de Bellas Artes de Madrid, l'any 1931. (6) Aquest certamen de fama quasi mítica havia estat dominat durant anys pel gran Rafael de Penagos, i per al jove artista la victòria havia de ser un excel·lent trampolí; però el seu projecte, presentat amb el lema "Guiño", va ser considerat poc original per part d'altres concursants. (7) L’original es conserva encara a la col·lecció del CBA. En el límit entre l'etapa madrilenya i la barcelonina, Paco Ribera pren part als concursos del Patronato Nacional de Turismo, en concret per als cartells de les Illes Canàries i del trajecte França-Marroc a través d'Espanya, en els quals obté premis menors. (8)


Paco Ribera es trasllada a viure a Barcelona, cap a 1932, com a director artístic de l'agència de publicitat J. Walter Thompson, on va comptar amb la col·laboració de Gerardo Lizarraga. (9) Desconec si a Madrid ja havia treballat amb la branca local d'aquesta important agència, i per quins mitjans havia arribat a ser considerat ja un professional prou qualificat per tal de dirigir-la. Tampoc no estic en condicions d'aclarir quins treballs va fer en aquest lloc de treball. La firma de Paco Ribera apareix durant els anys trenta, no només en diversos cartells que després comentaré, sinó també en multitud d'impresos comercials i publicitaris. En realitat, com explicava Carles Fontserè a les seves memòries, Ribera també era el dibuixant insígnia dels famosos tallers litogràfics de José López. El divertit relat de Fontserè pinta l’amo com un dandi i l’empresa com una autèntica agència publicitària que treballava pels clients més exclusius. Fontserè hi va coincidir el 1935 amb el ja prestigiós Ribera, de qui diu que “tenia un gust exquisit per a dissenyar etiquetes i delicades presentacions en perfumeria” que el jove dibuixant va aprendre a imitar. (10)


 


Paco Ribera, amb la companyia d'altres dibuixants com Rey Vila, també fa dibuixos i cobertes per a la Revista Ford, plena d'escenes del món elegant amb vehicles esplèndids, a vegades amb el contrapunt dels vehicles industrials. L'art de Paco Ribera és especialment adequat per aquestes imatges.
 

Els cartells fets per aquest autor a Barcelona abans de la guerra revelen un treballador incansable, sol·licitat per diversos clients que el devien considerar el dibuixant preferit per la seva solvència i bon ofici. Ja he comentat una dedicació constant al cartell de cinema. Per exemple, el 1935 el trobo fent el cartell per a la pel·lícula Aventura Oriental, protagonitzada per Casimiro Ortas; (11) i durant anys va fer diversos cartells per a automòbils (com per exemple El nuevo Radio Ford para automóvil i Forros de frenos Chevrolet) però sobretot per a les produccions discogràfiques de La Voz de su Amo i Odeon, amb els noms de figures populars com per exemple Raquel Meller, Conchita Piquer, Imperio Argentina, el baríton Marcos Redondo o la soprano Maria Espinalt, entre d'altres. (12) En aquests discos, Los más eminentes artistas interpretan las grandes obras musicales, com deia un cartell on els retrats dels intèrprets, dibuixats per David Santsalvador, flanquejaven un trio musical de dones vestides amb túniques i posats extàtics, obra de Paco Ribera.
 

Altres cartells són coneguts perquè van aparèixer reproduïts al llibre Poster progress, prologat per Tom Purvis i editat el 1939 per la revista londinenca The Studio. Paco Ribera hi és destacat com un dels principals cartellistes espanyols, al costat de Josep Morell o Renau. Les imatges que hi trobem corresponen segurament a projectes no publicats, com ara un per a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, de data no especificada; per a la Segona exposició de la ràdio, celebrada a Barcelona el 1932, amb la imatge, que sembla fotogràfica, d'una enorme orella (el cartell editat va ser obra de Sergi Cortés) o per a la VI Fira de Barcelona, del 1933 (va ser anunciada per un cartell de Morell). Malgrat la data del llibre, no s'hi recull cap dels treballs que Paco Ribera fa durant la guerra civil. Un altre dels cartells que va dissenyar en aquests anys trenta i que segurament no es va imprimir és el que porta el text Fiestas de la República, firmat encara com a Francisco Ribera, segurament a Madrid, i que presenta unes figures glacials en la millor tradició de l’Art Déco. (13)

La posició de Paco Ribera durant la guerra civil és xocant: tot i que Carles Fontserè el defineix com un home de dretes, proper a la CEDA, i fins i tot arriba a dir que els seus companys el consideraven un "filofeixista de bona pasta, honest i incapaç d’una malifeta" (14), la realitat és que va estar implicat en primera fila en les activitats de la propaganda republicana i en va ser part activa, dins del Sindicat de Dibuixants Professionals. Durant els primers moments la seva tasca al Sindicat no va ser tan evident, però des dels inicis del 1937, quan un sector dels afiliats se'n va per fundar la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC, ell pren un cert protagonisme al si del SDP, que passa a ser dirigit per Enrique Ballesteros “Henry”. Amb ell i Vicenç Miralles, redacta les Bases de treball per als dibuixants d’arts gràfiques assalariats i unes normes de preus per als dibuixants lliures o independents, que van servir per tornar a donar al sector una aparença de més professionalitat. (15)
 

Els cartells dibuixats per Paco Ribera al llarg de la guerra civil segurament són més dels que podria semblar a primera vista. L'únic que d'entrada apareix firmat clarament anunciava la Diada Internacional de la Dona Antifeixista que es va celebrar a Barcelona el 7 de març del 1937, amb el text Fill, Madrid et necessita! Tot pel Madrid heroic, i que l'autor dedica a la seva ciutat natal, coincidint també amb la Setmana de Madrid. Per al mateix esdeveniment, segons ens explica Fontserè, Paco Ribera va pintar uns grans retrats de Macià i Companys, que es van reproduir en forma de grans pancartes exhibides en una desfilada; els retrats d'altres personalitats, en el mateix estil, van ser fets per Lluís Perotes. (16) Algunes fotografies els mostren, i per això podem deduir que d'alguna manera també correspon a Paco Ribera el cartell amb l'efígie del president Companys que, amb el lema Catalans!, convocava a l'esmentada diada. Un altre cartell, no firmat, dedicat al mateix acte del 7 de març i amb el text Per la llibertat de Catalunya, ajudeu Madrid, és atribuït conjuntament a Paco Ribera i Vicenç Miralles, segons la revista Moments. (17) La imatge de la mà estesa amb un cor i la bandera catalana està resolta amb gran simplicitat gràfica. Desconec la participació del dibuixant en altres cartells no firmats per a la Diada de Madrid.
 

Al costat d’aquests cartells per als grans esdeveniments unitaris anteriors als Fets de Maig, es pot rastrejar l’actuació de Paco Ribera en altres treballs, com el cartell que anuncia els himnes populars Hijos del pueblo i A las barricadas en discos Odeon-La Voz de su amo; i el que fa la publicitat de la premsa llibertària: Leed Tierra y Libertad y la revista doctrinal Tiempos Nuevos, que apareix amb la signatura “P.R. del SDP”. 
 
 
Ja he comentat a l’inici que Paco Ribera havia estat l’autor d’un conegut retrat de Buenaventura Durruti. Carles Fontserè va explicar que aquesta estampa en fotocrom es va fer per tal de donar feina als treballadors de la litografia López, que havia estat col·lectivitzada, i que se'n van fer "miles de ejemplares" que durant la guerra estaven visibles a tots els quioscos. (18) 
 

Durant la guerra, publica dibuixos a nombroses publicacions, com ara Mi Revista, o també Ímpetu, revista de la Delegació General de Carrabiners (número únic, d'octubre del 1938, on destaquen la coberta de Paco Ribera, mostra d’un estil heroic que el franquisme també va utilitzar; dues il·lustracions una d'aire surrealista, l'altra èpica; i alguns anuncis firmats amb les inicials PR). També és esmentat com a director artístic de Moments, "la revista del nostre temps", coeditada pel Sindicat de Dibuixants Professionals. En aquesta revista (i també en altres treballs dels anys 1937-38, com l’opuscle El naixement de la UGT, amb motiu del III congrés) Paco Ribera firma com a membre de D.A.G., que potser es pot interpretar com a "Dibuixants d’Arts Gràfiques", tot i que desconec quin sentit pot tenir aquesta indicació, que també trobo al costat de les firmes d’altres dibuixants de la revista, com Henry, Frank Alpresa, Lluís Garcia Falgàs, Joaquim Granell... La seva actuació durant la guerra va donar encara altres fruits, com la col·lecció de postals Estampas de la guerra en Euzkadi
 

Tres portades dibuixades per Paco Ribera: per a les revistes Moments i Ímpetu, i per al relat El naixement de la Unió General de Treballadors: Barcelona, agost del 1888, escrit per Josep Soler i Vidal.
Per altra banda, l'antiga dedicació als cartells de cinema entronca amb una nova faceta del seu treball, en aquest cas com a director: la premsa del moment esmenta el rodatge de La propaganda fué buena, "film en el que debuta como director Paco Ribera" (19) i més tard s'anuncia l'estrena de La Danza, amb Joan Magriñà, per a E.A. Films (és a dir Estudios Antifascistas, dels quals era director artístic). (20) 

En contrast amb aquestes activitats, l'entrada dels Nacionals a Barcelona va significar per a Paco Ribera la incorporació ràpida a la propaganda de la nova Espanya. Sobretot és recordat pel retrat de Franco que ja he esmentat (i que potser, com en el cas simètric de Durruti, va servir per assegurar la feina als obrers del taller, tot i que en aquesta ocasió va ser imprès per Grafos). No he localitzat cap altre cartell firmat per ell, si bé Enric Satué (21) li atribueix l'èpic España resucita, imprès a Gràficas Ultra per al Servicio Nacional de Propaganda; i segurament li podríem atribuir altres treballs, com el cartell Una juventud fuerte y sana para la patria per a les Organizaciones Juveniles de la Falange, però no deixa de ser també una hipòtesi.
 

Més endavant, Paco Ribera sembla abandonar totalment l'activitat publicitària per centrar-se en una carrera de pintor que, com és costum en aquest blog, a penes comentaré. Especialitzat en el paisatge i el retrat, va obtenir cert èxit amb figures de joves nues, emmirallant-se en la tradició de la pintura espanyola amb un tractament entre sentimental i suggerent. Com a molt, el retrobo com autor de làmines per a calendaris, entre els quals destaquen els de la Unión Española de Explosivos, en tretze ocasions entre 1947 i 1977, (22) o per a la Mutua General de Seguros, entre d'altres. També va exercir des de 1945 a la càtedra de dibuix al natural a l'escola superior de Belles Arts de Barcelona, que va dirigir entre 1964 i 1972. (23)

Paco Ribera és un d'aquells creadors que encara cal reivindicar per la seva tasca gràfica, i que per algun motiu (potser per la seva biografia migpartida entre Madrid i Barcelona, i pel fet de treballar per als dos bàndols de la guerra civil) mai no ha acabat de ser valorat ni per uns ni per altres. Fins i tot ha estat objecte de notícies errònies: per exemple moltes biografies el fan mort a Màlaga l'any 1990, quan tot indica que va morir a Barcelona el 1996. (24)



(1) Hesperia: "Esteve Botey y sus huestes", Alrededor del mundo (Madrid), XXX, 1538, 8 desembre 1928, p. 9. Unes pintures de Paco Ribera (Santiago de Compostela i En el atracadero) són reproduïdes a la revista madrilenya La Esfera el 1929.
(2) Hesperia: "Arte decorativo", Alrededor del mundo (Madrid), XXX, 1.540, 22 desembre 1928, p. 17.
(3) Nuevo mundo (Madrid), XXXV, 1.789, 4 maig 1928, p. 46.
(4) El Heraldo de Madrid, 16 febrer 1929, p. 12.
(5) "El fallo de un concurso", El Imparcial (Madrid), 2 novembre 1929, p. 8.
(6) La Libertad (Madrid), 4 febrer 1931, p. 6.
(7) R.M.: "El concurso de carteles de Bellas Artes", La Nación (Madrid), 10 febrer 1931, p. 11.
(8) Luz (Madrid), 26 juliol 1932, p. 2.
(9) Eva Cortès i Giner: Remedios Varo i Uranga: L'encontre dels seus dibuixos amb el surrealisme francès, URV / Arola Editors, Tarragona, 2013, p. 40.
(10) Carles Fontserè: Memòries d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 145-147.
(11) Paco Baena Palma: El cartel de cine en España 1910-1965, FBP, Barcelona, 1996, p. 130.
(12) Jordi Carulla – Arnau Carulla: La Publicidad en 2.000 carteles, Postermil, Barcelona 1998.
(13) Alain Weill: L'affiche dans le monde, Somogy, París, 1991, p. 281.
(14) Fontserè 1995, p. 211, 224.
(15) Francesc Fontbona: Vicenç Miralles, I.G. Viladot, Barcelona 1986, p. 7.
(16) Fontserè 1995, p. 345.
(17) Moments, 3, 15 març 1937, p. 19.
(18) Carles Fontserè: El Sindicato de Dibujantes Profesionales, a: Carteles de la República y la Guerra Civil, Centre d'Estudis d'Història Contemporània / La Gaya Ciencia, Barcelona 1978, p. 360. Al llibre dels germans Salas Larrazábal, Historia general de la Guerra de España, Rialp, Barcelona 1986, p. 379, es reprodueix la seva làmina titulada Barricada, del 1936.
(19) Mi revista, III, 44-45, 15 juliol 1938, p. 117.
(20) Mi revista, III, 54, 1 desembre 1938, p. 26.
(21) Enric Satué: El Diseño Gráfico en España: Historia de una forma comunicativa nueva, Alianza Editorial, Madrid, 1997, p. 426.
(22) https://www.maxam.net/es/fundacion/coleccion_maxam/artistas/ribera_gomez_francisco (consulta 13 febrer 2017)
(23) "Francisco Ribera o el nuevo Clasicismo", La Vanguardia Española, 4 abril 1973, p. 49.
(24) La Vanguardia, 30 maig 1996, p. 26.

dissabte, 21 de gener de 2017

Solà, enigmàtic — per Santi Barjau

Hi ha dos cartells de l'inici de la Guerra Civil a Barcelona que sempre han cridat l'atenció: són els que porten la firma Solà (amb una lletra O de grans dimensions) i apareixen reproduïts amb honors de preferència a tots els repertoris de cartells Republicans de 1936-39. És més: un dels cartells figura a les col·leccions del MoMA de Nova York, al costat d'obres de Lorenzo Goñi, Subirats o Català Pic, com una representació d'aquell moment tan brillant. Ara bé, què se sap del seu autor?

Si només ens haguéssim de refiar de la firma ho tindríem difícil: el cognom Solà és relativament comú a Catalunya. Per sort, Carles Fontserè en parla a les seves memòries, com un dibuixant amb qui va compartir algunes vivències en els primers mesos de guerra i revolució. Segons el relat de Fontserè, (1) Jaume Solà va ser l'autor d'un dels tres primers cartells que es van editar sota els auspicis del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP): els altres dos serien del misteriós Francesc Riba-Rovira, que al París de 1945 va ser protegit per Gertrude Stein (2) i del mateix Fontserè. Aquests cartells potser no són realment els tres primers que es van publicar a Barcelona, tal com afirma Fontserè, ja que per la premsa sabem que a mitjan agost ja estava a punt el cartell d'Arteche amb la imatge de la miliciana (3) i a finals d'aquell mes segurament sortia el de Xirinius (El pillatge deshonora el triomf. Eviteu-lo!) contra els abusos en aquells moments de desconcert. (4) 



El cartell de Solà, Unió és força, que mostra dos braços robustos, amb els punys alçats i sengles braçals dels sindicats CNT i UGT, visualitza el clima de col·laboració que es reclamava a les dues centrals obreres en aquell moment i que pocs mesos després ja no va ser possible. L'altre cartell, aparegut segurament per les mateixes dates, comparteix eslògan amb una altra creació de Lorenzo Goñi, però en aquest cas la columna de soldats que apunta els fusells cap a una creu gammada sintetitza la necessitat de multiplicar l'esforç de guerra. Es tracta de dos cartells d'execució senzilla (a tres i dues tintes) i revelen un dibuixant amb talent i visió publicitària. I en canvi, la seva tasca de propaganda sembla que s'acaba aquí: per ara només puc dir que alguns dibuixos de Solà van aparèixer a Treball i a Moments. (5) 



Una derivada interessant del cas Solà és el fet que els seus dos cartells van aparèixer reeditats a Santander, segurament el 1937, amb textos en castellà i amb alguns canvis significatius: al cartell dels punys alçats, en lloc d'exalçar la unitat entre els sindicats, les sigles del partit socialista suplanten les de la CNT; i a l'altre es modifica el text que passa a ser Contra el fascismo, i també s'afegeixen les sigles del partit. Desconec si aquesta apropiació o reutilització es va fer amb el coneixement del dibuixant, però el més probable és que no. Que jo sàpiga, es tracta de l’únic cop que un fet així es dóna en la zona republicana.

El mes d'octubre del 1936 Jaume Solà havia pres part en una exposició de projectes de cartells organitzada pel SDP, en la qual és citat com si fes equip amb el també dibuixant Lluís Perotes. (6) En realitat, Fontserè el cita quasi sempre al costat de Perotes, com per exemple quan un grup de dibuixants del SDP es va dedicar a pintar, amb consignes revolucionàries, uns quants vagons de tren destinats al front de l'Aragó. La colla d'artistes que es va concentrar als tallers ferroviaris de Sant Andreu l'agost i setembre de 1936 era formada entre d'altres per Solà, Perotes, Francesc Nel·lo i Josep Viza, a més de Fontserè. (7) Segons el seu relat, en unes fotografies publicades a Mirador hi apareix Jacint Bofarull fent veure que també hi participa, però en realitat l'obra que hi surt reproduïda és de Jaume Solà. (8) A l'Arxiu Nacional de Catalunya es conserven unes fotografies de Brangulí, amb el grup de dibuixants davant dels trens, on podem apreciar que un dels vagons es va pintar amb la imatge dels punys alçats procedent del cartell de Solà. (9)

En aquesta fotografia de Brangulí es veuen els membres del Sindicat de Dibuixants Professionals que es van encarregar de pintar diversos vagons amb consignes revolucionàries. A sota, els trens destinats al front d'Aragó, en un dels quals es va adaptar el cèlebre cartell de Solà. (Fotografies procedents de l'Arxiu Nacional de Catalunya, fons Brangulí).
 


Una altra mostra de la bona relació entre Solà i Perotes és la  participació de tots dos a la revista La Trinchera, destinada als soldats que lluitaven al front d'Osca; potser ells formaven part de la 27a Divisió, que tenia aquesta publicació com a portaveu; però desconec quina va ser la intervenció dels dos amics al llarg de la guerra. En tot cas, Fontserè explica que junts van entrar a França de manera accidental, potser el 1938 o a inicis del 1939 (i pel camí Solà va perdre una cartera amb dibuixos del front que havia fet del natural) i que, veient la guerra ja perduda, van decidir lliurar-se als facciosos, que els van internar al camp de La Merced, a Pamplona. (10) Carles Fontserè havia explicat també que el seu Jaume Solà "había empezado de aprendiz con un dibujante comercial" que no identifica, "y, con el tiempo, se había formado una clientela de grabadores que le permitió independizarse. Diseñaba para ellos, principalmente, marcas y sellos." També indica que "Actualmente [1978] (...) disfruta de buena reputación entre las agencias de viaje de Barcelona diseñando y ejecutando montajes turísticos para los escaparates. Actividad que alterna con la pintura de caballete con la esperanza de dedicarse íntegramente a ella tan pronto gane la inminente "tierra prometida" de la jubilación." (10 bis) Aquests treballs encara no han estat localitzats.



Una il·lustració de Solà, apareguda a la revista Moments, núm. 10, del 1938. A sota, la seva portada per al número de juliol del 1938 de la revista La Trinchera, òrgan de la 27a divisió; a l'interior hi ha retrats dels oficials fets per Solà i per Lluís Perotes.
 

Aquest cartellista que firmava Solà, i que Carles Fontserè ens indica que s'anomenava Jaume Solà, ha estat identificat sovint amb l'artista Jaume Solà Terrades, nascut a Santa Perpètua de la Moguda el 1919. El diccionari Ràfols esmenta la seva tasca com a pintor que va exposar en diverses galeries i diu també que Solà va obtenir un accèssit en el segon concurs de cartells dels Homenatges a la Vellesa que organitzava la Caixa de Pensions. En efecte, al veredicte d'aquest concurs, celebrat el 1951, apareix citat un artista Jaime Solá (11), tot i que no es coneix el seu projecte. En canvi, un cartell amb la firma "Solá" va ser seleccionat i imprès per la Caixa de Pensions amb motiu de les seves bodes d'or, l'any 1954, i representa els escuts de Catalunya i Balears, amb unes corones de llorer que dibuixen la xifra 50 (tot i que la firma no s'assembla gens a la que vèiem en els treballs de la guerra). El veredicte publicat a la premsa del moment només detalla els lemes dels projectes premiats, però no en diu els noms dels autors; només explica que el primer premi es va declarar desert i el seu import es va dividir en dos premis de 5.000 pessetes, més cinc accèssits de 2.000 pessetes. (12) La Caixa de Pensions, al seu Boletín conmemorativo de las Bodas de Oro (13), reprodueix els projectes dels dos-cents participants i detalla que els guardonats van ser Josep Pla Narbona i Jaume Solà Valls. 

Es tracta del nostre artista? El cartellista de la Guerra Civil, amic de Fontserè, és el mateix que als anys cinquanta fa aquests treballs per a la Caixa de Pensions? Malauradament no conec cap dada biogràfica d'aquest "altre" autor. Albert Rovira em fa arribar una informació de l'arxiu de l'escola de Llotja, segons la qual Jaume Solà Valls, en el curs de 1929-1930, apareix matriculat a les classes de dibuix artístic que s'impartien a la Tercera escola, al costat de Riba Rovira; això ens pot fer suposar que hauria nascut cap a 1915. La hipòtesi inicial plantejava alguns dubtes: si realment Solà va néixer el 1919, hauria fet els seus famosos cartells amb només disset anys, cosa que revelaria un talent precoç. A més Fontserè, a l'inici de les seves memòries, quan agraeix la col·laboració de Jaume Solà, l'esmenta el 1995 com ja traspassat, (14) però en canvi he localitzat una esquela del 2014 de Jaume Solà Terrades, mort als 94 anys, cosa que és compatible amb el naixement l'any 1919. (15) També caldria discernir a quin dels dos es refereixen altres dades localitzades: com a participant a una exposició d'artistes martinencs celebrada al Centre d'Unió Gremial de Sant Martí de Provençals, durant la festa major del 1935; o bé el Jaume Solà que viu a carrer de la Cera i que pren part amb dues obres a l'Exposició del Dibuix i del Gravat, que va tenir lloc al Casal de la Cultura el 1938. L'aparició de noves dades ens hauria de permetre saber quina identificació és la correcta (Jaume Solà Terrades o, com sembla més probable, Jaume Solà Valls) i fer així plena justícia a aquest cartellista amagat.



(1) Carles Fontserè: Memòries d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 205.
(2) Fontserè 1995, p. 206, afirma que el disseny de Riba-Rovira no incloïa la capçalera del diari Treball, cosa que ens sembla estranya i que fa dubtar de la seva versió dels fets.
(3) La Vanguardia, 19 agost 1936, Notas gráficas, p. 3.
(4) Com a dibuix de línia ja apareix a Treball, 16 agost, p. 4.
(5) Moments, 10, 1938, p. 23 (i se'l cita al número 3 com un dels membres del SDP que hi ha col·laborat, tot i que el seu treball no s'hi reconeix).
(6) L'Esquella de la Torratxa, 2985, 16 octubre 1936, p. 606.
(7) Fontserè 1995, p. 247-248.
(8) Fontserè 1995, p. 306. L'article de V.B.: "Els dibuixants antifeixistes", Mirador, VIII, 393, 29 octubre 1936, p. 6, aclareix que els ninots que pinta Bofarull deriven d'un esbós de Marcel·lí Porta. 
(9) També hi ha unes fotos semblants de Centelles publicades a La Vanguardia, 25 agost 1936, Notas gráficas, p. 4.
(10) Fontserè 1995, p. 480-481.
(10 bis) Carles Fontserè: El Sindicato de Dibujantes Profesionales, a: Carteles de la República y la Guerra Civil, Centre d'Estudis d'Història Contemporània / La Gaya Ciencia, Barcelona 1978, p. 366, 368.
(11) La Vanguardia Española, 28 octubre 1951, p. 13 i 1 novembre 1951, p. 14.
(12) La Vanguardia Española, 13 novembre 1953, p. 10. Els accèssits van recaure en Àngel Pallarès, Antoni Cedó, Pau Cots i els poc coneguts M. López Gállego i Miquel Torres. En format de cartell i de postal es van acabar imprimint els dos projectes premiats, però també els accèssits de Pallarès, Cedó i un d'autoria no identificada, junt amb els treballs finalistes d'Amador Garrell i Josep Sala Llorens i finalment també un cartell de Francesc Galí, potser fruit d'un encàrrec directe.
(13) Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros. Boletín conmemorativo de las Bodas de Oro, 1, març 1954, p. 15.
(14) Fontserè 1995, p. 13.
(15) El Periódico, 21 juny 2014, p. 45.

dimarts, 20 de desembre de 2016

Les imatges del trimestre (tardor 2016) — per Santi Barjau

Fernando Piñana  
Aquest cartell, amb un títol tan grandiloqüent (La sangre de los héroes caidos es... la semilla de los hombres del mañana), apareix firmat per Piñana (tot i que algun cop el nom s’ha llegit com a Piñanaz, a causa de la forma peculiar de la rúbrica final), el qual hi especifica la pertinença al Sindicat de Professions Liberals, en l’òrbita anarquista. Ho confirmen les sigles de la FAI, entitat que va encarregar aquest cartell l’any 1937. El soldat daspecte glacial, amb la corona de llorer dels herois, presenta el fusell amb la baioneta des de la seva trinxera dultratomba, en record del seu sacrifici. El dibuix sintètic i els colors vermell i negre en fan un cartell molt característic de la Guerra d’Espanya, malgrat la seva raresa. 


L’autor, Fernando Piñana Lafuente (o de La Fuente) va néixer a Barcelona l’any 1911 i la seva obra com a cartellista de cinema ha estat recordada sovint, però encara es manté com un dels grans desconeguts d’aquesta etapa. Es va formar de manera autodidacta, segons el diccionari Ràfols, on també llegim que havia estat l’encarregat d’executar els grans cartells a les façanes dels cinemes Capitol i Metropol, de Barcelona. Aquesta dedicació al cinema el va portar el 1935 a fer una conferència, al Centro Andaluz del Passeig de Gràcia, on donava a conèixer “las intimidades de los estudios cinematográficos” (1). Carles Fontserè, a les seves memòries, ens parla d’un dibuixant publicitari, que ell anomena Albert Piñana, amb qui havia coincidit en el Requetè de Barcelona i que va intentar sense èxit afiliar-se al Sindicat de Dibuixants Professionals. (2). Potser més endavant va aconseguir ser admès un temps al grup dels cartellistes de la CNT, com hem vist en la inscripció del cartell que encapçala aquest comentari; i més endavant, encara durant la guerra, s’esmenta un soldat Piñana, de la caserna Carles Marx, el qual junt amb altres companys il·lustra els Tretze punts de Negrín en una exposició que es va celebrar a la galeria La Pinacoteca el juny del 1938, organitzada per les Milícies de la Cultura (3). Amb dubtes, podem creure que també en aquest cas es tracta del nostre cartellista. 
Qui ha estudiat amb més detall l’obra de Piñana és Julia Sáez-Angulo, qui li ha dedicat algun article al seu blog La Mirada actual, on recull dades facilitades per la filla de l’artista, Gemma Piñana; en transcric les paraules amb què aquesta relata l’odissea del seu pare en aquell període: “Durante los años de la guerra civil estuvo en la cárcel Modelo de la Ciudad Condal, al declararse carlista en un interrogatorio, y allí le encargaron hacer el retrato del anarquista Buenaventura Durruti, pintura que se perdió o no ha sido localizada. El único deseo de mi padre en la cárcel era seguir dibujando y pintando. ‘Hubiera hecho igualmente el retrato de José Antonio Primo de Rivera si me lo hubieran encargado como hicieron con el de Durruti’, decía mi padre.” (4). Sobretot es pot trobar informació sobre l’activitat de Piñana com a cartellista de cinema, autor de decorats i realitzador de films, en un altre dens article de Julia Sáez-Angulo. (5) Aquesta font revela que molts dels cartells de Fernando Piñana es conserven a la col·lecció de Paco Baena i que la Filmoteca de Catalunya conserva un centenar de fotografies de les façanes de cinemes pintades per l’artista.
Entre els nombrosos cartells cinematogràfics que va dibuixar un cop acabada la guerra, esmentaré el de la cinta Las 1001 noches, de la productora Universal, del 1942; el d’una reposició de La quimera del oro, de Charlot (potser per a la reestrena doblada del 1951); o bé El mundo en sus manos, de Raoul Walsh, amb Gregory Peck (1952); una mostra destacada del seu art versàtil són els treballs per a la promoció de les pel·lícules de la mula Francis, com Francis en las carreras (estrenada a Espanya el 1953), per a la qual fa un parell de cartells de caire caricaturesc.
També hi ha referències de cartells esportius, com ara Nuria. II concurso de esquí (1951), la final de Copa entre el Barça i l’Espanyol a l’Estadi de Montjuc (1957) o bé el Trofeo General Moscardó (1959). 


Segons una notícia de premsa, Piñana va ser un dels decoradors (amb el madrileny Alberto García-Tapia) del pavelló de la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes a la Fira de Mostres de l'any 1943. (6) La tasca de decorador d’establiments el va ocupar llargament, tot i que les seves obres en aquest camp deuen ser difícils d’identificar. També va exercir com a dibuixant al diari La Prensa, de Barcelona, on va publicar nombroses historietes i altres il·lustracions durant els anys quaranta i cinquanta (alguns originals es conserven a Madrid, a la Biblioteca Nacional). Així mateix va fer, en dates desconegudes, unes felicitacions nadalenques d’aspecte sentimental; i altres targetes més interessants, amb motius de ball flamenc, tractats amb clarobscur en escenografies modernes, que conec per haver aparegut en plataformes de comerç electrònic


Fernando Piñana es va traslladar a Fuengirola durant els anys seixanta, “en donde se dedicó primordialmente a la decoración” i on va morir l’any 1975. (7)



(1) La Vanguardia, 14 març 1935, p. 10.
(2) Carles Fontserè: Memòries d’un cartellista català (1931-1939), Editorial Pòrtic, Barcelona 1995, p. 223. Potser confon el nom del cartellista amb el del seu germà enginyer, de qui no consta que shagués dedicat al dibuix publicitari.
(3) La Vanguardia, 23 juny 1938, p. 4.
(4) Julia Sáez-Angulo: “Fernando Piñana: Colección de tres mil bandas dibujadas en los años 40, publicadas en Barcelona”, La mirada actual, 17 octubre 2009 http://lamiradaactual.blogspot.com.es/2009/10/coleccion-de-tres-mil-bandas-dibujadas.html consulta 14 setembre 2016.
(5) Julia Sáez-Angulo: Fernando Piñana de la Fuente, Cartelista de Cine y tiras cómicas en los años 40 y 50”, La mirada actual, 24 agost 2014 http://lamiradaactual.blogspot.com.es/2014/08/fernando-pinana-de-la-fuente-cartelista.html consulta 14 setembre 2016.
(6) La Vanguardia Española, 16 juny 1943, p. 7.
(7) La Vanguardia Española, 8 febrer 1975, p. 28.





Campillo
Aquest cartell anunciava l'Exposició del Nu, que es va celebrar als soterranis de la Plaça de Catalunya l'any 1933, i és l'únic cartell conegut de l'autor, Josep Campillo. Com altres esdeveniments fets en aquells anys, a l'escalf del clima de llibertats públiques propiciat per la Segona República, l'exposició pretenia difondre una pràctica artística com el nu, tan habitual tot al llarg de la història de l'art; però la celebració del nu, que en l'ànim dels organitzadors era simplement estètica i de ben segur no tenia cap connotació especial, va ser utilitzada de manera polèmica per grups conservadors, que van arribar a titllar l'exposició de pornogràfica, potser també per la proximitat amb les dates nadalenques. El cartell representa una figura femenina nua, de trets simplificats, mig tapada per una paleta de pintor amb l'emblema del Cercle Artístic, organitzador de la mostra. 



La vida i la carrera artística de Josep o José Campillo Solano (nascut a El Algar, Múrcia, el 1903 i mort a Barcelona el 1968) han estat poc valorades fins a dates recents. Fa pocs mesos ha aparegut un escrit sobre ell en un llibre editat a la seva localitat d'origen (8). Les referències anteriors, com per exemple el diccionari Ràfols, només ens parlaven d'ell com a pintor (i és cert que va prendre part a les diverses exposicions oficials celebrades a Barcelona el 1920 i 1921, i a les Exposicions de Primavera entre 1932 i 1936; també va participar als concursos Barcelona vista pels seus artistes, el 1930, i Montserrat vist pels pintors catalans, el 1931; un parell de pintures seves es conserven per exemple al MNAC, procedents de les col·leccions del Museu d'Art Modern), però en canvi hi ha poca literatura sobre la seva vocació de cartellista, que el va portar a participar en mitja dotzena de concursos i ser un membre actiu de l'Associació de Cartellistes, tan lligada al Cercle Artístic, tot i que en definitiva només va acabar fent el cartell que avui comento. Les primeres dades sobre l'activitat de Campillo a Catalunya el mostren com a membre d'un grup d’artistes, anomenat Forma, al costat de Francesc Fàbregas (autor del seu emblema identificatiu), Josep Alumá, Jacint Bassó, Salvador Claramunt, Miquel Muntané, Jacint Olivé, Josep Roig i Cristòfol Serra, els quals van celebrar una exposició a Terrassa el 1921. (9) L'any 1927 el número 64 de la revista valenciana La Semana Gráfica publicava el seu dibuix adquirit en un concurs de portades, demostratiu del seu estil manierista en el tractament de la figura humana.


Segurament va fer altres treballs en el camp del dibuix publicitari, que no he pogut identificar, però per ara només puc esmentar cinc participacions en concursos de cartells.


Els dos primers projectes ens han arribat en altres formats: tant el de l'Exposició de l'Automòbil de Barcelona, en el qual va obtenir el cinquè premi, de 300 pessetes, presentat amb el lema "Flor d'enginy", projecte que es coneix perquè va ser reproduït a la premsa (10) com el projecte per al cartell de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, presentat sota el lema "Progrés" en un concurs celebrat el 1927, en el qual ell va obtenir la recompensa de l'adquisició i que va ser reproduït com a vinyeta (11). 



L'any 1930, amb el desconegut projecte «R.T.A.», obté un accèssit al concurs de cartells de la casa Masllorens Hermanos, de Buenos Aires, que va ser guanyat per Josep Morell; l'altre accèssit va ser per a Salvaldor Ortiga (12); el 1931 participa al concurs de les píndoles Maravilla (que va ser guanyat per Lluís Muntané ), on el seu projecte, lema: "F", va aconseguir un altre accèssit (13) i finalment el 1933 va rebre una distinció honorífica de 150 pessetes al concurs de cartells al·legòrics de la Caixa de Pensions, a l'igual que Ricard Opisso, Antoni Vila Arrufat, Joaquim Martra, Fernando Cabedo, Carles Kliemand, Martí Bas, Manuel Vidiella i altres (14). Aquest darrer també es coneix, ja que l'original es conserva a la col·lecció de la Caixa.


Com es veu, la dedicació al cartell va ser força habitual en aquells anys, i el va portar a participar activament en la vida de l'Associació de Cartellistes, on retroba alguns amics del grup Forma, com Josep Alumà, que en va presidir la junta directiva el 1933 quan ell n'era secretari; també és esmentat com a participant a les exposicions organitzades per l'Associació, com el Primer Saló del Cartell (1932) o bé el Saló del cartell contra la Guerra (1934) però en canvi no va participar a l'exposició del 1935, tot i que encara n'era soci. Desconec si es va continuar interessant pel cartell, però no n'he trobat cap més dada.


(8) Pedro Esteban García: Algareños de nación o vecindad, Asociación Teatro Circo Apolo, El Algar, 2016.
(9) Marçal Fàbregas Riera: Francesc Fàbregas Pujadas. Vida y legado artístico, Buenos Aires, Argentina 2016 (http://www.sbhac.net/arte/Plasticos/FrancescFabregas/BIOGRAFIA%20FFP.pdf — consulta 17 octubre 2016)
(10) Heraldo deportivo (Madrid), XIII, 431, 5 maig 1927, p. 170; i també al catàleg oficial del certamen automobilístic; el veredicte, també a La Vanguardia, 31 desembre 1926, p. 13.
(11) La Vanguardia, 1 juliol 1927, p. 6 (altres premiats amb adquisició van ser Pasqual Capuz, Francesc Fàbregas, Antoni Farré, Fulgencio Martínez Surroca...)
(12) La Vanguardia, 28 setembre 1930, p. 10.
(13) La Vanguardia, 29 octubre 1931, p. 8.
(14) La Vanguardia, 1 juny 1933 p. 3.





Monrós  
Ja hem comentat altres vegades que el cartellisme de la guerra civil congela, en un instant relativament breu, tota la complexa evolució de les dècades centrals del segle vint: tots aquells autors (dibuixants i alguns fotògrafs) que van fer algun cartell durant els mil dies de la guerra son una mostra significativa del període, però no són totalment representatius. Segurament la majoria dels grans noms del cartellisme català modern hi són representats (amb diferents graus d'intensitat), però alguns dels actors secundaris que hi trobem ens sorprenen a vegades com una troballa inesperada, o ens interroguen amb la incertesa d'una identificació problemàtica. Mirem per exemple aquest cartell per a Ajut Català, una sectorial de dones d'Esquerra Republicana de Catalunya encarregada d'acollir a la rereguarda la gent de les comarques més afectades per l'acció dels exèrcits franquistes. El cartell, de factura tradicional, mostra una pubilla que acull dones i criatures desplaçades per la guerra; editat potser el 1937, apareix firmat per A. Monrós, que correspon potser amb el pràcticament desconegut Alfred Monrós Julià.  


Nascut segurament el 1910 a Barcelona (tot i que alguna font el fa nascut el 1900), només sé d'ell que va prendre part el 1938 a l’Exposició de Dibuix i Gravat de Barcelona. Desconec altres actuacions durant la guerra i en la immediata postguerra; segons sembla no es traslladà a França fins al 1946; i d’allà passà al Quebec cap a 1952: va establir-se a Montreal on il·lustrà publicacions dels grups anarquistes canadencs; també hi va exercir de professor en escoles d’art. L'any 1963 va aparèixer un recull de les seves obres, Reflejos de España, editat per la federació local de la CNT AIT de Montreal i prologat per Ramón J. Sender (15) i el 1976 va il·lustrar el llibre de Federico Arcos, Momentos: compendio poético, Black-Red, Detroit 1976. També s'esmenten dibuixos seus a la revista Tierra y Libertad, de Mèxic. He localitzat d'ell alguna imatge, com per exemple uns delicats arlequins, en la línia del Picasso més intimista. Alfred Monrós va morir probablement a Montréal  el 1995. 


(15) José María Carreras: "Arte y antifranquismo", Espoir CNT AIT (Tolosa de Llenguadoc), 129, 21 juny 1964, p. 5.