Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

divendres, 7 de setembre de 2012

Darrera la pista d’Artel - per Santi Barjau

Hi va haver un temps en què el cartell era el rei de la comunicació gràfica, però avui ha perdut la preeminència que va tenir durant el primer terç del segle xx. L’enganxada de cartells marcava l’inici de les campanyes electorals (quan només duraven quinze dies) i a vegades eren objecte de comentari apassionat; però ara rarament pensem en el cartell de manera individual sinó com una peça més de les campanyes publicitàries o de les estratègies d’imatge gràfica corporativa i massa cops la tasca del dissenyador es limita a ordenar textos i logos al voltant d’una fotografia.

Un dels grans esclats de creativitat cartellística va ser, sense dubte, el que es va desenvolupar a Espanya en plena Guerra Civil. Durant quasi mil dies es van publicar centenars de cartells. Els més destacats van ser els del bàndol republicà, ja que l’Alzamiento va ser sufocat als principals centres de les arts gràfiques, Barcelona, València i Madrid, que es van mantenir fidels a l’ordenament polític vigent. Molts cartellistes van ser també combatents.
Amb tot, els cartells de la Guerra d’Espanya solen ser contemplats només com il·lustracions per embellir els llibres d’història i rarament s’hi projecta una mirada qualitativa, que permeti escollir, a la gran massa de cartells produïts, aquells que destaquen més que res pels seus aspectes formals, per les solucions de disseny.
Basant-nos en un criteri d’impacte visual, crida l’atenció una sèrie de cinc cartells de la Guerra Civil Espanyola. Van ser produïts per un organisme poc conegut, el Departamento de Orden Público de Aragón, i impresos a Barcelona, als tallers Atlàntida i R.M. “control obrero CNT”. N’hi ha tres que estan firmats per Artel; no sabem amb seguretat si els altres dos pertanyen al mateix cartellista, però de moment ho mantindrem com una hipòtesi plausible. Als cartells estampats a R.M., Artel afegeix a la seva firma les paraules “información y propaganda”.
Qui va ser Artel? Amb seguretat es tracta d’un pseudònim (adoptat potser en referència a un tipus de cèl·lula col·lectiva russa). Molts dibuixants van tenir la precaució de no divulgar el seu nom real als cartells apareguts durant el conflicte bèl·lic. No va ser cap mala idea; a la postguerra alguns cartellistes van ser represaliats per haver firmat treballs propagandístics que es van revelar “comprometedors”.

Els cartells d’Artel inclouen una referència a la seva condició de membre ‘del SPL’ (Sindicat de Professions Liberals, anarquista) i estan datats al 1937. Més tard, trobem els seus interessants dibuixos a la revista Juventud Libre,òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, per exemple als números 35 i 41, corresponents als mesos de març i abril de 1938. I a La Voz del Soldado (números 14 i 15, dels dies 3 i 10 de setembre del mateix any) publica un acudit excel·lent que incorpora a manera de collage un retall de diari, mentre que en un article d’estil fogós i retòric Artel afirma que pertany a la 133 Brigada Mixta.
Després d’això, res més. Per les dades disponibles, ens adonem que Artel pertany als cercles anarquistes. Després dels “Fets de Maig” del 1937, llibertaris i membres del POUM van ser víctimes de la depuració estalinista oficiada pel PSUC, com tots ells més tard ho van ser de la repressió franquista. En general els cartellistes “anarquistes” actius a Barcelona durant la Guerra Civil no han gaudit del mateix record que l’ugetista Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) o la cèl·lula de dibuixants del PSUC, malgrat haver estat també un grup més o menys organitzat i força actiu.
Cal reconèixer que als seus cartells Artel fa servir uns eslògans bastant agressius. Al cartell Un borracho es un parásito.Eliminémosle, imprès als tallersAtlàntida, de Barcelona, el rostre facinerós i l’ampolla presenten un cert aire post-cubista. Todos contra el acaparadormostra unes llaunes de conserva assenyalades per un dit. Va ser imprès a la litografia R.M. (= R. Molero? o Ramírez y Martín?). La imatge fotogràfica de les llaunes ja havia aparegut al magazín D’Ací i d’allà, al número 171, de gener del 1933, identificada com a obra de J.M. Llovet. Finalment, el tercer cartell firmat és Venceremos. Sí, pero con orden en la retaguardia, i també es va imprimir als tallers R.M. Es tracta clarament del seu cartell menys interessant.
En canvi, els dos cartells no firmats (impresos tots dos per Atlàntida) són també els més atractius: Un vago es un faccioso mostra com a gran troballa la figura del camperol que fa una becaineta recolzat a la gran lletra V; mentre que Descubridlo y denunciadlo és segurament el millor cartell de la sèrie, amb la figura del “quintacolumnista”, tot ull i orella enormes per espiar i cofat amb un petit bonet clerical, que s’escuda darrera una creu gammada formada per un collage del diari feixista Il Popolo d’Italia. [Als tres treballs executats a Atlàntida apareix la marca (dos cercles tangents, de diàmetres diferents, i les sigles del SDP) que correspon a l'especialista que s'encarregava de la reproducció de l'original, el gravador Domingo Lienas, ajudat potser pel seu fill Armand Lienas Buxaderas, que en aquella avinentesa comptava amb prou feines tretze anys]. 
Tot i que la firma d’Artel apareix bastant clara a tres dels cinc treballs, al catàleg de cartells de la Guerra Civil publicat el 1978 per La Gaya Ciencia i basat majoritàriament en la col·lecció de la Biblioteca Figueras de Barcelona, dos van ser objecte d’una lectura errònia i el seu autor identificat en un cas com a “Oriol”, i a l’altre com a “Dotell”, mentre que Inmaculada Julián, a la seva tesi doctoral, transcriu el nom com a“Clotell”. Un cas clamorós: quan l’any 2001 l’estat exerceix el dret de tempteig en una subhasta per tal d’adquirir entre altres un cartell del nostre artista per a les col·leccions de l’arxiu de Salamanca, la llista publicada al BOE l’anomena“Crotel”…
Finalment hem pogut identificar qui era Artel gràcies a l’article breu “Pinturas Surrealistas”, publicat a La Vanguardia el 31 de gener del 1935. A la pàgina 9 hi llegim: “Del 3 al 25 de febrero Alberto Santmartí (Artel) hará una exposición de pinturas surrealistas en el local de la Asociación de Idealistas Prácticos, cuya inauguración se efectuará el próximo domingo, a las once de la mañana.” De la consulta de la prensa amb prou feines podem extreure altres dades sobre aquesta exposició, que va ser precedida per una col·lectiva, el mes anterior, al Dinamic Club; de moment aquestes són les úniques referències a la seva labor pictòrica anterior a la guerra.
Podríem pensar que després del conflicte bèl·lic va patir les penalitats de l’exili o la depuració. (1) Ignorem el seu periple durant tota una dècada. Però a principi de la dècada dels cinquanta tornem a trobar Alberto Sanmartí, ara com a publicitari. Sabem que va col·laborar a la revista madrilenya Arte Comercial, firmant la coberta del número 36, que apareix el 1952: es tracta d’una il·lustració d’aire surrealista ―també ens recorda en part l’estil tardà de Lorenzo Goñi―, en la qual apareix una estranya figura (l’autor mateix) en una taula de dibuix encara més estranya i encadenat a una bola de presidiari. El comentari a l’interior de la revista ens informa de la seva versatilitat, “su manifiesta inquietud por todo cuanto roza al ámbito de la publicidad; esa inquietud artística y comercial que le lleva a pensar y a realizar primorosamente desde el escaparate clásico al anuncio surrealista, pasando por el ‘depliant’ original y la ilustración moderna i valiente.” El text també glossa, sense donar-ne detalls, la vasta obra de Sanmartí i anuncia la constitució de la seva agència de publicitat, anomenada A.S.P. (probablement en referència a les seves inicials, encara que al mateix número es pot llegir un anunci de l’agència segons el qual significaria “Al Servicio Publicitario”).

Una altra notícia indica la participació d’Albert Sanmartí, junt amb Josep Peñarroya, en el concurs de dibuixos publicitaris de les galetes Artiach, convocat el 1951; la seva creació, el dibuix titulat “El The”, va merèixer l’onzè premi dotat amb 750 pessetes (Arte Comercial, 30, 1951, p. 34). Sospitem algun contacte amb l’agència Crisol, activa a Barcelona cap a 1950, però no ho hem pogut confirmar ni desmentir. (2) Tampoc sabem si és ell qui exposa “obra gràfica” el juny del 1984 al Col·legi Oficial de Decoradors de Catalunya.
El 1989 Albert Sanmartí publica un llibre curiós que recull una entrevista al publicitari Vila Mañé. El volum, Una afortunada travesía sobre el marketing publicitario, presenta una coberta dibuixada per Sanmartí i llegint-ne les pàgines ens assabentem que ell, acabada la guerra, va treballar com a director tècnic de l’agència Vila, però no detalla quines van ser les seves realitzacions. (3)


Això és quasi tot el que podem dir per ara sobre Artel. En una fotografia de l'Arxiu Nacional de Catalunya, procedent del fons del fotògraf Francesc Xavier Ferran i Burgué, apareix al costat de Martí Bas, Antoni Clavé i els poc coneguts Guimerà i Torrent Balaguer amb motiu d’una exposició del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El seu rostre hi apareix desenfocat; el seu perfil humà també continua essent difícil de rastrejar. I sobretot ens preguntem: com és possible que, després de tantes pàgines sobre el cartell de la Guerra Civil, personatges d’aquest nivell siguin encara uns complets desconeguts?


(1) A l'Arxiu del Nacionalisme Basc de Bilbao es conserven referències a la seva estada al camp de Barcarés, el juliol de 1939, on Albert Sanmartí Armia formava part d'una comissió d'artistes al costat dels també cartellistes Ramon Saladrigas i Marcel·lí Porta. Web de la Sabino Arana fundazioa, fons del Servicio de Emigración de Republicanos Españoles (SERE): http://www.sabinoarana.org/modulos/usuariosFtp/conexionArchivos/archivos104a.pdf?arc=1

(2) Quan l'any 1957 apareix a Madrid la revista Publicidad y venta, dedicada al màrqueting que encara s'anomenava "mercadología", ell hi realitza la portada dels primers números i se l’esmenta com a cap del departament tècnic de l’agència OESTE (Organizaciones, Estudios y Servicios Técnicos Especializados) que Pere Prat Gaballí havia fundat a Barcelona el 1939. http://www.lahistoriadelapublicidad.com/principio.php?Cod_categoria=4&Orden=2

(3) Als catàlegs d’algunes biblioteques també s’esmenta un altre llibre, Aportación a la historia de la publicidad: medio siglo de creatividad y marketing, del mateix any i de la mateixa editorial Publi-Holding, que no hem pogut consultar.


Coberta de la revista Arte Comercial per cortesia de la biblioteca del Foment del Treball. Fotografia procedent de l'Arxiu Nacional de Catalunya, fons Foto Ferran, CR 92527



1 comentari:

  1. Un altre artista localitzat i documentat. Aquest bloc és una mina!

    ResponElimina